Maria Teresa Vernet. Les Algues Roges

El Premi Creixells del 1934 fou atorgat a Les algues roges. Analitzant la llista de novel.les guanyadores del Premi Creixells, que s’instaurà l’any 1928 i del qual se’n han fet 36 edicions, es constata que només han estat guardonades cinc novel.les d’escriptores al costat de les 31 novel.les escrites per homes. Les Algues roges de Maria Teresa Vernet, l’any 1934, Aloma de Mercè Rodoreda, el 1937, Pedra de tartera de Maria Barbal, el 1985, Dins el darrer blau de Carme Riera el 1994 i el 1995 La passió segons Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal.
Les algues roges (publicada el 1937) no va ser reeditada fins el 1986, any en que la Sal, Edicions de les dones la tornà a publicar i el 2006 l’editorial Horsori ens l’ofereix en una nova edició amb una introducció de Maria Campillo. Quasi 50 anys de silenci per a Les algues roges.
A Les algues roges, Maria Teresa Vernet dibuixa amb mà ferma les diferents personalitats de dues dones, Marina i Isabel.Isabel, que ha bregat amb persistència per aconseguir la serenitat i allunyar-se de les turbulències de les passions, per seguir, com es diu a la novel.la ,“les rutes clares de l’esperit” es submergeix en l’estudi i en el treball, va modelant Marina que, fins que s’han trobat, ha viscut una vida miserable, veient la seva pròpia mare com a agent envilidor i s’ha deixat endur sense reflexionar pel corrent de les relacions amb homes, totes reprovables per la societat. Marina es definida per Isabel com a “infant poruc”. Isabel, en canvi, és la dona que diu a Marina: “ No has de dir mai: sóc sola. Has de dir: sóc lliure!”
Aquesta disposició d’assaborir i fruir la llibertat que té Isabel està descrita en moltes pàgines. Ja al principi de la novel.la algunes pinzellades ens presenten Isabel gaudint d’ella mateixa I de la seva relació amb l’entorn: “ Isabel no parlava i semblava que ni escoltés. Assaboria la felicitat del seu cos, envigorit i perfumat, la pau de la quietud que no podien trencar la veu dels nois. D’allí estant veia només les roses, els eucaliptus inquiets, un bocí de carena fosca, el cel blau pàl.lid on el sol era tapat de núvols creixent amenaçadors.”
Els somnis contraposats, l’aparent somni contra somni de les dues protagonistes es va fonent en el somni comú d’arribar, en certa manera, a la veritat. Vernet fou una gran observadora i analista dels sentiments i de les actituds psicològiques i una gran mestra en expressar el difícil i intermitent equilibri entre la persona i l’entorn i la necessitat de recerca de tornaveu de les pròpies actituds.
Seguint la tesi de M. Josep Edo -Dones i ciutat a la Barcelona del segle XX: una anàlisi geogràfica a través de la literatura-, podem dir que a través de les escriptores, entre elles Maria Teresa Vernet, que han escrit novel.la urbana, sorgeix una altra història de les ciutats: la de les dones, la de les ciutadanes. En el cas que ens ocupa, amb Les algues roges tenim una altra història de les ciutats de Barcelona i París que, d’alguna manera, són personatges-testimonis, forces al.liades, també que intervenen en la vida quotidiana i en els fets vitals de les protagonistes. Maria Teresa Vernet manté una actitud de contemplació activa amb el paisatge vital que interacciona amb la vida de les seves protagonistes: “Isabel travessà el Louvre I prengué pel Pont des Arts. Va asseure’s una estona en un dels banquets de fusta, de mans a la barana metàl.lica. Passava l’aigua per sota, que avui semblava més ràpida, amb una serena rapidesa majestuosa… L’aigua era de gelatina rosada, solcada pels remolins dels dos braços en ajuntar-se, i deserta.”

Teresa Pous. La cançó dels deportats. Barcelona: Empuries, 2006. Premi Marian Vayreda

Començo aquest bloc que guardarà sensacions, pensaments i experiències. Aquest viatge, que a voltes serà de rodalies i potser algun cop de llarg recorregut, s'inicia amb la reproducció d'un article que Lluís Llort va escriure sobre "La cançó dels deportats". El reprodueixo perquè només va sortir publicat en format paper al suplement de cultura del diari AVUI. La generositat sempre hauria de desvetllar l'agraïment. Agraeixo des d'aquí la generositat de l'escriptor Lluís Llort.

LLUÍS LLORT. El cirurgià sensual.

Plaute va dir que "l'home és un llop per a l'home". Una de tantes mostres són els camps de concentració en temps de guerra. La facilitat amb què passem de torturats a torturadors i viceversa. Els nazis van ser cruels, i després els russos amb ells, tal com ens mostra "La cançó dels deportats".

Teresa Pous (Llinars del Vallès, 1956) sap escoltar, una actitud no gaire usual, i ha publicat llibres de converses amb diferents personalitats, a més d'assajos de divulgació mèdica. Fruit d'una d'aquestes entrevistes -la que el 1999 va mantenir amb Rodolf Berthold, un català de pare alemany reclutat pel Tercer Reich- ha nascut La cançó dels deportats, el seu primer llibre de ficció. La novel.la inclou anècdotes i dades reals (la documentació és exhaustiva, tot i que gens exhibicionista), però és una recreació de la manera en què Pous s'imagina una sèrie de fets, una sèrie de sensacions i sentiments que ens fan sentenciar: si non è vero è ben trovato, hi afegeixo: molto ben trovato. La credibilitat de les estrofes de la cançó és comparable a la d'"Anotaciones de Jakob Littner desde un agujero bajo tierra", atribuïdes a Wolfgang Koeppen, i "Una mujer en Birkenau", de Seweryna Szmaglewska.

La història és senzilla, els matisos, complexos. Alfred Gerhardt és un jove cirurgià de Barcelona reclutat per l'exèrcit nazi. Miraculosament, durant tota l'obra està acompanyat per Rodolf Hausmann, des de novembre del 1942, quan coincideixen a l'estació de França amb rumb desconegut. Passen per diferents localitats d'Alemanya, una temporada a París i, un cop acabada la guerra, són presoners en un camp de concentració rus en què sobreviuran quatre anys abans de ser deportats a Sibèria.

A més dels potents llaços d'amistat amb Rodolf, també som testimonis de l'amor d'Alfred amb Béatrice, com la de Dante, un dels molts referents culturals convocats: música, poesia, cinema, pensament i una de les especialitats de l'autora: textos de medicina llegits en clau filosòfica. L'Alfred du dos llibres: un assaig sobre medicina experimental, el percentatge de racionalitat, i "L'odissea", símbol del llarg recorregut que l'espera i que estarà marcat per fases de desconcert i indignació, de repulsió i por, de lluita per la supervivència en circumstàncies extremes i una acceptació pacient que fins i tot li permet trobar un bri de bellesa en el camp immens de l'horror.

El ritme és mantingut, gens contemplatiu. La narració mostra un equilibri, una mesura justa entre totes les parts, que afavoreix la lectura continuada, sense entrebancs. A més de l'angoixa existencial del protagonista, assistim a retalls de vida carregats de sensualitat. El mateix Alfred ens diu: "Del meu pare havia heretat l'interès per la música i la poesia, i de la mare el gust pels colors, les olors i les formes".

Si més estrenes fossin com aquesta novel.la, la creació en català seria imprescindible a les fires de llibres i no una convidada."