Teresa Pous. La cançó dels deportats. Barcelona: Empuries, 2006. Premi Marian Vayreda

Començo aquest bloc que guardarà sensacions, pensaments i experiències. Aquest viatge, que a voltes serà de rodalies i potser algun cop de llarg recorregut, s'inicia amb la reproducció d'un article que Lluís Llort va escriure sobre "La cançó dels deportats". El reprodueixo perquè només va sortir publicat en format paper al suplement de cultura del diari AVUI. La generositat sempre hauria de desvetllar l'agraïment. Agraeixo des d'aquí la generositat de l'escriptor Lluís Llort.

LLUÍS LLORT. El cirurgià sensual.

Plaute va dir que "l'home és un llop per a l'home". Una de tantes mostres són els camps de concentració en temps de guerra. La facilitat amb què passem de torturats a torturadors i viceversa. Els nazis van ser cruels, i després els russos amb ells, tal com ens mostra "La cançó dels deportats".

Teresa Pous (Llinars del Vallès, 1956) sap escoltar, una actitud no gaire usual, i ha publicat llibres de converses amb diferents personalitats, a més d'assajos de divulgació mèdica. Fruit d'una d'aquestes entrevistes -la que el 1999 va mantenir amb Rodolf Berthold, un català de pare alemany reclutat pel Tercer Reich- ha nascut La cançó dels deportats, el seu primer llibre de ficció. La novel.la inclou anècdotes i dades reals (la documentació és exhaustiva, tot i que gens exhibicionista), però és una recreació de la manera en què Pous s'imagina una sèrie de fets, una sèrie de sensacions i sentiments que ens fan sentenciar: si non è vero è ben trovato, hi afegeixo: molto ben trovato. La credibilitat de les estrofes de la cançó és comparable a la d'"Anotaciones de Jakob Littner desde un agujero bajo tierra", atribuïdes a Wolfgang Koeppen, i "Una mujer en Birkenau", de Seweryna Szmaglewska.

La història és senzilla, els matisos, complexos. Alfred Gerhardt és un jove cirurgià de Barcelona reclutat per l'exèrcit nazi. Miraculosament, durant tota l'obra està acompanyat per Rodolf Hausmann, des de novembre del 1942, quan coincideixen a l'estació de França amb rumb desconegut. Passen per diferents localitats d'Alemanya, una temporada a París i, un cop acabada la guerra, són presoners en un camp de concentració rus en què sobreviuran quatre anys abans de ser deportats a Sibèria.

A més dels potents llaços d'amistat amb Rodolf, també som testimonis de l'amor d'Alfred amb Béatrice, com la de Dante, un dels molts referents culturals convocats: música, poesia, cinema, pensament i una de les especialitats de l'autora: textos de medicina llegits en clau filosòfica. L'Alfred du dos llibres: un assaig sobre medicina experimental, el percentatge de racionalitat, i "L'odissea", símbol del llarg recorregut que l'espera i que estarà marcat per fases de desconcert i indignació, de repulsió i por, de lluita per la supervivència en circumstàncies extremes i una acceptació pacient que fins i tot li permet trobar un bri de bellesa en el camp immens de l'horror.

El ritme és mantingut, gens contemplatiu. La narració mostra un equilibri, una mesura justa entre totes les parts, que afavoreix la lectura continuada, sense entrebancs. A més de l'angoixa existencial del protagonista, assistim a retalls de vida carregats de sensualitat. El mateix Alfred ens diu: "Del meu pare havia heretat l'interès per la música i la poesia, i de la mare el gust pels colors, les olors i les formes".

Si més estrenes fossin com aquesta novel.la, la creació en català seria imprescindible a les fires de llibres i no una convidada."